mestra d'infantil: 2012

Les set cabretes i el llop

Fa molt i molt de temps...

... en un poblet de muntanya vivien una família de cabretes: la mare i les seves 7 filles.

Un bon dia la mare cabra va anar a comprar i abans de marxar va dir a les cabretes:

- La mare se'n va comprar filletes meves, us deixo soles, però vigileu amb el llop! I sobretot no obriu a ningú fins que jo no arribi. Quan arribi em reconeixereu perquè tinc les potes blanques i una veu molt fina.

Quan la mare va marxar algú va trucar a la porta:

- Toc! Toc! Toc!

I amb una veu molt greu va dir:

- Obriu cabretes! Que sóc jo, la vostra mare!

Les cabretes, que ja sospitaven que era el llop que les volia enganyar van dir:

- No t'obrirem! Marxa llop! que tu no tens la veu fina de la nostra mare!

El llop, en sentir aquelles paraules es va enfadar i va córrer cap a la granja de gallines que hi havia allà aprop i es va menjar tots els ous que li van fer falta per afinar-se la veu.

Una estona més tard algú tornà a trucar a la porta:

- Toc! Toc! Toc! Obriu cabretes! Que sóc jo, la vostra mare!

Les cabretes, en sentir aquella veu tan dolça i fina van córrer a obrir la porta, però la més petita, que també era la més desperta va cridar a les seves germanes:

- No obriu! Un moment! - i dirigint-se al llop - Que em podeu ensenyar la poteta per sota la porta?

I el llop va treure una pota gris, gran, peluda i bruta per sota la porta que va fer tremolar de por les set cabretes, que no s'havien parat a pensar que havien estat apunt d'obrir-li al llop.

- No t'obrirem! Fora d'aquí llop! Tu no ets la nostra mare, tens les potes massa fosques!

En sentir aquelles paraules, el llop va tornar a marxar, però aquest cop encara estava més afamat i enfadat.

Va córrer al molí que hi havia allà aprop i es va cobrir totes les potes de farina blanca.

Al cap de poca estona, algú tornà a picar a la porta:

- Toc! Toc! Toc! Obriu Cabretes! Que sóc jo, la vostra mare!

Aquest cop, les cabretes es van fixar en la veu tan dolça i fina que sentien i van demanar que els treiés la poteta per sota la porta. Quan van veure aquella poteta tan blanca i fina van pensar del cert que qui hi havia darrera la porta era la seva mare. Així doncs, van obrir la porta. Però el que va entrar a casa no era ni de bon tros la mare dolça i amable que recordaven, sinó un llop ferotge i afamat que es va anar menjant d'una en una totes les cabretes.

Totes, menys una, la més petita, que amb tot el rebombori s'havia amagat dins el rellotge.

Així, quan va tornar la mare de comprar, es va trobar la porta oberta, la casa buida i tot regirat de dalt a baix. No veia per enlloc les seves cabretes i va exclamar:

- Ai! Què els haurà passat a les meves cabretes!?

En aquell moment la més petita va sortir del seu amagatall tot cridant:

- Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic aquí! El llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanes!

En aquell moment la mare va agafar unes tisores i fil i agulla del calaix i va demanar a la seva filleta que l'ajudés a recollir pedres. Les pedres més grosses que poguessin trobar anant cap al riu. En arribar van trobar el llop amb la panxa ben plena dormint sota un arbre. La mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i entre totes li van omplir la panxa de pedres. Després el van tornar a cosir i el van deixar que continués dormint.

Quan el llop es va despertar va dir:

- Quina set que tinc! Sembla que m'hagi menjat pedres.

I es va abocar per veure aigua al riu, però amb el pes de les pedres que duia a la panxa va caure al riu i no va poder nedar.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s'ha acabat.

LES 7 CABRETES